Premio de Poesía

FELICITACIONES AL POETA PERE BESSÓ, AMIGO Y GENTIL TRADUCTOR DE MI POESÍA A LA LENGUA VALENCIANA.




EL PREMI DE POESIA JOSEP MARÍA RIBELLES D’ENGUANY

La redacció d’AR es trobava enfeinada en el butlletí del Ple d’ahir nit, mentre el nostre company, Salvador García, revisava les notes per a respondre les trucades de telèfon, quan se’ns ha cridat del Centre de Cultura de la Vila de Puçol per a fer-nos arribar la bona noticia que el nostre company Pere Bessó ha resultat guanyador de la darrera edició del premi que porta el nom de Pep Ribelles , gran poeta i amic del nostre ex regidor que, dissortadament traspassà fa uns anys. La primera resposta de Pere Bessó en assabentar-se’n ha sigut: reivindicar la memòria de Pep Ribelles és fer valdre una de les quotes més altes de la poesia valenciana en castellà, alhora que l’exercici del seu magisteri en els joves poetes de la Generació dels 70 a València. Per a Pere Bessó és un vertader orgull poder comptar des d’ara amb el premi Josep María Ribelles de la seua vila nadiua que per a ell representa tant afectivament com els Ausies March (Beniarjó i Gandia), “Vicent Andrés Estelles” (Premis Octubre) o altres que guarda al seu currículum literari... AR ofereix a la seua membresia el primer poema del poemari Només per a dones que ha resultat guanyador, alhora que la primera versió al castellà realitzada per l’autor a petició d’AR.

XIIé PREMI DE POESIA JOSEP MARIA RIBELLES
AJUNTAMENT DE PUÇOL


NOMÉS PER A DONES


L’OMBRA DEFINITIVA

Ets dona fronterera,
contradictòria:
pell de banús però corfa de taronja.
Recorda-ho:
Al mateix llanguiment
resta l’essència de l’ombra,
semblant a la condemna
de mustigar-te a poc a poc.
No voldries fugir
de la còmoda foscúria a mitges,
però tampoc no se’t permet
de trencar definitivament l’alba.
Ets un excipient confús,
rètol de la llum clandestina,
l’entremig més diàfan.


LA SOMBRA DEFINITIVA

Eres mujer fronteriza,
contradictoria:
piel de ébano pero corteza de naranja.
Recuérdalo:
En la languidez misma
queda la esencia de la sombra,
semejante a la condena
de ajarse poco a poco.
No querrías huir
de la cómoda obscuridad a medias,
pero tampoco se te permite
romper definitivamente el alba.
Eres un excipiente confuso,
rótulo de la luz clandestina,
el entremedio más diáfano.





















FUENTE AGENDA ROJA Nº 1710
26 septiembre 2008

ALGUNA ALTRA FORMA D’ALTERITAT

En l’habitació de la convidada,
a l’altra vora de la llum,
enllà del corredor, a la sala d’espills,
viu la dona que t’implica
en una solució de febles renúncies,
d’impossibles abandons.
Heu fet un pacte: ja sabeu
allò que sou l’una per a l’altra.
Ella accepta pagar la renda
de les teues cicatrius més antigues,
mentre tu evites de mirar-la cara a cara.
Així t’has acomodat a viure
amb la teua part de l’obscur,
i mores cada nit per fora dels noms,
sense badar-los,
perquè no hi ha exili ni llinda ni memòria
per a la desterrada del cos.
En guanyar-te, a l’assalt, la malalta oculta
que ets tu mateixa,
reparteix les ombres de la casa,
entre tu i ella.



ALGUNA OTRA FORMA DE ALTERIDAD

En la habitación de la invitada,
en la otra orilla de la luz,
más allá del pasillo, en la sala de espejos,
vive la mujer que te implica
en una solución de débiles renuncias,
de imposibles abandonos.
Habéis hecho un pacto: ya sabéis
lo que sois la una para la otra.
Ella acepta pagar la renta
de tus cicatrices más antiguas,
mientras tú evitas mirarla cara a cara.
Así te has acomodado a vivir
con tu parte de lo obscuro,
y moras cada noche fuera de los nombres,
sin hendirlos,
porque no hay exilio ni umbral ni memoria
para la desterrada del cuerpo.
Al ganarte, al asalto, la enferma oculta
que eres tú misma,
reparte las sombras de la casa,
entre tú y ella.
____

LA SAL A L’ESQUENA

A l’espera de l’arrodiment de la lluna
al ventre, la bategada del cor,
la crescuda del riu,
els ocells de la llum que inauguren la vida,
els elefants de la selva per a l’exacta
predicció de la mort,
Ella sent l’olor de la pols
als cabells llargs,
la redona coloració de les xicarandes,
els cristalls de sal a la cara
de les germanes que gosaren
mirar enrere,
en la cruïlla de tots els camins
que tempta el somni.
Ella escolta l’heura del desig nu
als murs més alts,
inexpugnables quan les ones canten.
El fregament de la seda no arriba,
però, als hòmens que habiten la ciutat de l’odi.
Ella s’ha acostumat al saquet
a l’esquena i basteix el seu propi mirall,
amb pessics de sal grossa,
l’antídot per al paisatge en oblit
de la nostra desolació tan civilitzada.
Com les fembres antigues
als ulls porta el llaç de cacera,
el sonador de l’avis, els estels
beuen del seu alé en rebel.lia,
sense saber quina llarga pelegrinació
sotja els seus moviments morosos
i esperona els seus malucs,
penyores de les primeres promeses.
Ella s’asseu als màrgens dels rius
o jau a la dula,
en remulla els peus a l’aigua llotosa.
Els grans de sal i lluna sempre són als seus arrels:
El vestit de partença porta al biaix
gravada la paraula de retorn
a la innocència,
la cicatriu oberta en la incisió darrera,
la sequera sagramentada dels llavis
untats per a la celebració
de l’íntima i sagnant salvació de la sal.





LA SAL A LA ESPALDA

A la espera de la redondez de la luna
en el vientre, el latido del corazón,
la crecida del río,
los pájaros de la luz que inauguran la vida,
los elefantes de la selva para la exacta
predicción de la muerte,
Ella siente el olor del polvo
en los cabellos largos,
la redonda coloración de las jacarandas,
los cristales de sal en la cara
de las hermanas que osaron
mirar atrás,
en la encrucijada de todos los caminos
que tienta el sueño.
Ella escucha la hiedra del deseo desnudo
en los muros más altos,
inexpugnables cuando las olas cantan.
El rozamiento de la seda no llega,
sin embargo, a los hombres que habitan la ciudad del odio.
Ella se ha acostumbrado al saquito
a la espalda y edifica su propio espejo,
con pizcas de sal gruesa,
el antídoto para el paisaje en olvido
de nuestra desolación tan civilizada.
Como las hembras antiguas
en los ojos lleva el lazo de caza,
el sonajero del aviso, las estrellas
beben de su aliento en rebeldía,
sin saber qué larga peregrinación
acecha sus movimientos morosos
y aguijonea sus caderas,
prendas de las primeras promesas.
Ella se asienta a orillas de los ríos
o yace a la dula,
a remojo los pies en el agua lodosa.
Los granos de sal y luna siempre están en sus raíces:
El vestido de partida lleva en el bies
grabada la palabra de retorno
a la inocencia,
la cicatriz abierta en la incisión última,
la sequía sacramentada de los labios
untados para la celebración
de la íntima y sangrante salvación de la sal.